El maig de 2008 tenia un projecte en ment: escalar The Rainbow of Recalcitrance (E6 6b), una increïble via de dues tirades situada al nord de Gal·les.

Per entendre’ns, es tracta d’una mena de 7b/c d’adherència, sense xapes i amb seccions molt exposades.

L’equip el formàvem el Jordi i jo. El Dani Santacatalina ens faria fotografies.

Vaig començar escalant a ple sol, un gran error per provar una via d’adherència. Cap a la meitat, em van relliscar els peus i vaig caure uns 10 metres. Sense més conseqüències, vaig baixar a terra, vaig treure la corda i, després d’un bon descans, ho vaig tornar a intentar.

Al segon intent ja no vaig relliscar. Tot i així, vaig pujar fins a trobar-me un pas d’adherències encara més difícil, amb l’última assegurança encara més lluny. Em vaig posar molt nerviós i vaig pensar en desgrimpar, però ja era impossible. Quedar-me quiet tampoc era bona idea, ja que els peus em relliscaven a poc a poc. I si queia, potser me’n anava a terra.

Al final em vaig dir: aquí no aguantaràs gaire estona i, si intentes pujar atacat dels nervis, cauràs. Oblida’t d’on ets i actua com si estiguéssis fent boulder…

Ho vaig fer i va sortir bé.

Després em vaig prometre a mi mateix que no em tornaria a ficar en una situació semblant.

En aquesta via vaig aprendre dues coses:

• Una és que la ment, en cas de situació extrema, és capaç de fer un reset i actuar de la millor manera per assegurar la supervivència.
• L’altra és que jugar-se el tipus en aquestes vies, tan extremadament exposades i a on és tan clar que una caiguda al pas difícil pot acabar molt malament, no té cap gràcia, no és divertit i no val gens la pena.