Els que em coneixeu ja sabeu que m’encanta escalar amb el mínim possible. És la meva manera d’entendre l’escalada tradicional i també ho trobo molt estimulant perquè, quan et falta material, has de fer servir la imaginació. I al final acabes aprenent un munt de recursos per resoldre tota mena de problemes.

Fa unes setmanes, el Jordi i jo ens vam ficar a la paret sud del Marklitinden, a Noruega. A gairebé 300 metres del terra, vam comprovar que la línia que volíem obrir moria en un sistema de diedres cecs. Per continuar ens calien pitons extraplans.

Però ens vam quedar amb cara de tontos perquè no en portàvem. Així que el projecte es va acabar allà.

Ara el problema era baixar…

Dúiem alguns tascons i cordinos per muntar ràpels, però només els justos per a una retirada puntual. Si els fèiem servir, tindriem menys material per a possibles retirades d’emergència durant la resta del viatge. I encara ens quedaven molts dies…

Així que vam optar per una solució que fem servir quan no volem abandonar res i que jo anomeno «rebobinar».

La tècnica és molt simple:

Es tracta de baixar escalant al revés. Primer baixa un, col·locant assegurances com si escalés de primer, però cap avall. Després baixa l’altre, desgrimpant i ho va desmuntant tot.

El primer desgrimpa assegurat amb un nus dinàmic des de la reunió. El segon se l’assegura des de baix amb un reverso o similar.

Sé que a alguns això els peta el cap, però en realitat és igual de segur que pujar (o igual de perillós, segons la via) i sol ser més ràpid del que sembla, sobretot si ja coneixes el terreny.

Amb aquesta tècnica vam aconseguir baixar gairebé 80 metres al Marklitinden, desgrimpant trams d’adherència de fins a 6a. Després vam anar a buscar una línia de ràpels que ja teníem controlada. Vam fer tres ràpels més fins a una vira i vam escapar grimpant per la dreta de la paret.

No vam abandonar absolutament res.

Evidentment, no és una tècnica d’iniciació. Demana certa experiència i no sempre la pots fer servir. Encara menys si tens pressa, si plou, si el terreny és difícil o perillós o si algú està ferit. Però és un recurs que, a nosaltres, més d’una vegada ens ha tret d’algun maldecap.

Punts clau:

• Si qui baixa primer no munta bé la tirada, el segon tindrà problemes. Així que muntar la tirada cap avall ha de ser una feina fina. En canvi, és el segon qui assumeix la part més compromesa de la maniobra. En definitiva, tots dos membres de la cordada tenen un paper igual d’important i cal molta confiança mútua. Per tant, jo evitaria aquesta tècnica quan un dels dos té poca experiència.
• L’ideal és fer tirades curtes, perquè el pitjor que pot passar és que qui desmunta tingui algun problema i no es pugui comunicar bé amb qui l’assegura.
• Per anar més tranquils, el primer que baixa pot col·locar més assegurances de les que posaria escalant de primer (sempre que sigui possible, és clar).
• Qui desmunta pot treure les assegurances a l’últim moment, quan ja li queden just per sobre, o si convé, agafar-s’hi en A0 per anar per feina.
• La motxilla la porta qui baixa primer.

I no seria més ràpid que el primer baixés rapelant i el segon desgrimpant?

Tot i que és temptador, crec que és mala idea, perquè en baixar desgrimpant veus realment on hi ha els passos més difícils, pots marcar les preses per ajudar el company i col·locar les assegurances al millor lloc possible.

Abans d’aplicar la tècnica en situacions complicades, mola provar-ho primer en un lloc segur. El Jordi i jo, per agafar confiança, ho vam practicar unes quantes vegades a la zona de l’Estartit, desgrimpant penya-segats de fins a 6b sense equipar.

La veritat és que dominar-la et dona un punt de tranquil·litat, perquè saps que tens un recurs més per tornar a terra si no tens prou material.

Espero que aquest contingut t’hagi resultat útil.

Gerber