A l’abril de 2003, l’Aleix i jo, tots dos amb 18 anys, teníem el cap ple de pardals i ens crèiem capaços d’escalar gairebé qualsevol cosa que se’ns encapritxés, per desgavellada que fos. L’únic que necessitàvem era motivació, i d’això en teníem de sobres.

Vam sortir de Sabadell en tren, carregats amb esquís, botes, piolets, grampons, corda, sacs de dormir, roba i menjar: tot el que calia per escalar una cara nord als Alps en condicions hivernals. Vint-i-tres hores i cinc transbordaments més tard, vam arribar a Chamonix. La idea era anar a dormir al bosc per estalviar, ja que només teníem uns 300 € per a tot el viatge, però no parava de nevar i al final vam haver de buscar una pensió.

Quan el temps va amainar, vam anar directes a la nord de les Droites. Volíem pujar de nit per la Ginat amb els esquís a la motxilla i baixar per la vessant sud el dia següent. Però en arribar al refugi d’Argentière i veure la paret al davant, ens vam adonar que les Droites ens venien una mica grans. A més que només teníem cinc cargols de gel, un joc de tascons i una corda de 50 metres.

Vam fer una ullada a tot el circ per buscar una alternativa, fins que les nostres mirades es van aturar a la cara nord del Triolet.

—Aquesta! Que sembla més fàcil… Però pujarem per sota del serac, que el gel té millor color…

Els seracs són molt perillosos, perquè de tant en tant es desprenen. Però nosaltres érem uns novells de primera categoria i de tot això no en sabíem res.

Vam fer bivac compartint sac a la terrassa del refugi. A mitjanit ens vam llevar sense haver dormit gens, i a les tres de la matinada vam començar a escalar.

Als 100 metres vam arribar a unes plaques de gel fosc, superdur. Jo portava un piolet Lucky, de mànec recte i sense afilar, i un Grivel que era una mica millor, però tampoc cap meravella. Els grampons que portavem eren un autèntic desastre.

Quan va començar a clarejar, només havíem pujat uns 300 metres i estàvem completament esgotats de picar aquell gel tan dur. L’Aleix em va proposar avortar la missió. Jo hagués accedit encantat a la seva proposta, però amb la nostra corda de 50 metres i sense saber què era un Abalakov, no hauríem arribat gaire lluny.

Allà vam prendre consciència que no teníem prou experiència, ni coneixements, ni entrenament per escalar una paret com aquella. Però ja era massa tard, l’única opció que ens quedava era «escapar per dalt».

Poc després, l’Aleix, anant de primer, va fer caure un tros de gel força gros que va anar a parar just sobre el meu genoll dret. A part del dolor, la inflamació em va fer perdre certa mobilitat.

A sobre hi teniem el serac. Mai havia vist un desplom de gel tan gran damunt meu. Com que escalar-lo directament era massa difícil, vam vorejar-lo per l’esquerra fins a trobar com superar-lo per un ressalt curt, però de gairebé 100° d’inclinació.

Mentre l’Aleix pujava aquella secció, jo em vaig adormir asseguran’t-lo, al costat d’una cova de gel. Quan em vaig despertar per la tensió de la corda, vaig tenir la sensació d’estar atrapats al pitjor lloc del món.

Més amunt, la paret tenia una inclinació constant d’uns 60° i la neu era molt inconsistent. Els piolets no s’hi clavaven bé i, sense estaques, no ens podíem assegurar. Vam fer gairebé 200 metres sense cap assegurança, sabent que, si un dels dos relliscava, ens n’anàvem junts a prendre pel cul. Cada maleïda picada de piolet s’havia de fer a consciència.

A les set del vespre vam arribar al final de la paret, fets pols i sense saber per on baixar. No teníem mapa, ni GPS, ni brúixola. Però ens vam posar els esquís i vam apuntar cap al que, molt lluny, semblava la Mer de Glace, la glacera que desemboca a Chamonix.

Quedava poca llum quan vam començar a travessar un pendent molt pronunciat. Les vores dels meus esquís vells no van aguantar la inclinació i vaig començar a relliscar, cada cop més de pressa, cap a una esquerda de la glacera.

Em vaig posar molt rígid i vaig clavar tot el que vaig poder contra la neu dura, intentant mantenir-me dret per no perdre el control. Vaig aconseguir aturar-me, però, per poc que em mogués, tornava a lliscar una mica més cap a l’esquerda. Al final, va haver de venir l’Aleix a treure’m els esquís.

Ja de nit, vam començar una llarga desgrimpada que ens va portar fins a un precipici. Ens estàvem ficant en un bon embolic. Vam tornar a pujar i vam baixar per un altre lloc, fins a trobar un replà on estirar-nos. Feia més de 40 hores que no dormíem i vam caure exhausts sobre la neu.

L’endemà vam acabar de baixar fins a Chamonix.

Després d’aquella aventura, vaig estar gairebé tres anys sense tornar a tocar un piolet.