Un matí de juny del 2017, el Jordi, el Guille i jo ens trobàvem prop de l’inici d’una fissura increïble a la paret oest del Merraflestinden, a Noruega. Portàvem dues setmanes repassant-la amb els prismàtics una vegada i una altra. De lluny, ens havia semblat una espectacular fissura de punys, però en realitat era un horrible encastament de pit d’uns vint metres…

Em va tocar a mi i, després de posar els dos friends més grossos que portàvem (dos Camalots #4), vaig començar a arrossegar-me com un cuc. Tres o quatre metres més amunt, exhaust, amb els turmells sagnant i veient que no podria posar cap més friend en el que quedava de fissura —i tot just acabava de començar— vaig ser conscient que jo no era el millor candidat per escalar-la de primer.

Vaig desgrimpar fins als friends i vaig demanar un relleu al Jordi, ja que, dels tres, en ser el més petit, vaig pensar que potser hi cabria millor. Tot i això, haig de reconèixer que no esperava que arribés al final. Em pensava que s’ho miraria una mica i que baixaria.

Però el Jordi, en aquella època, anava mooooolt motivat i s’ho va prendre seriosament. Es va començar a arrossegar escletxa amunt i, quan se’n va adonar, ja havia pujat massa i no podia desgrimpar.

El Guille i jo, a la reunió, ens miràvem en silenci. Només se sentia el Jordi esbufegant dins l’escletxa. Jo feia números: si queia, aniria directe a la repisa de la reunió. Per sort, el Jordi n’era conscient i va donar tot el que s’havia de donar per no caure. Però el molt animal es va fer unes ferides tan profundes als turmells que va estar un mes anant al CAP a fer-se cures.

La part de dalt de la via encara era més difícil i feia molta impressió, però almenys es podia anar assegurant. El Guille, que és qui se’n va encarregar, va obrir algunes tirades realment bones i va tenir mà esquerra a l’hora de trobar el millor camí.

La via la vam anomenar “Siv Veggen” (paret del set, en noruec), en referència a la forma de «7» que es dibuixa a l’inici de la paret.