El juny de 2015, en Jordi Esteve i jo volíem obrir una nova via a la cara sud-oest de l’Helvetestinden, a Noruega: una imponent paret de granit de més de 600 metres d’alçada, dominada per plaques i amb poques fissures evidents.
Vam decidir provar-ho en estil alpí: ni petate, ni hamaques, ni cordes fixes. Un sol atac, a tot o res.
L’avantatge d’aquest plantejament és que portes molt poc material, vas lleuger i escales molt ràpid, sense haver de fer més maniobres que les de progressar de primer i assegurar el company.
L’inconvenient és que, si la situació es complica, disposes de menys recursos materials per resoldre els problemes… Per tant, has d’evitar les línies que estan per sobre de les teves possibilitats, i no només això: ser capaç d’anticipar-te i veure les complicacions des de baix abans de ficar-te en un embolic.
És un joc d’equilibri i intuïció que ajuda a conèixer la muntanya en profunditat i a conèixer-se a un mateix.
La nostra aventura va requerir dos intents.
Primer, vam entrar pel mur central seguint una línia molt ambiciosa. Però, a uns vuitanta metres del terra, ens vam adonar que ens conduïa a un carreró sense sortida. Vam decidir baixar i, per no abandonar material, vam desmuntar desgrimpant.
Com que en aquella època de l’any no es feia de nit, vam decidir fer un segon intent el mateix dia.
Després d’un cafè a la tenda i de tornar a observar la paret amb prismàtics, vam atacar un sistema de fissures situat a la part més llarga de la paret.
En aquest segon intent, vam escalar una primera part molt amable, seguint uns diedres evidents amb dificultats moderades. Però, cap a meitat, la cosa es va complicar: fissures inconnexes entre plaques impossibles d’assegurar…
Al primer moment ens va intimidar força, ja que no sabíem si podríem sortir per dalt… I baixar d’allà amb el poc material que portàvem no pintava gens fàcil. Tot i això, vam anar serpentejant a dreta i esquerra fins a trobar el camí.
Cap a les onze de la nit —allà encara de dia— arribàvem al cim.
La via la vam anomenar TiM (Terra i Mar), en doble honor: a l’indret on ens trobàvem i a l’equip d’escaladors de Sabadell, pioners als anys 40 i 50, que portava el mateix nom.
També et pot interessar