No sóc gaire apassionat dels llibres de muntanya en general, però he de reconèixer que alguns m’han inspirat molt. Passages Pyrénéens és un d’ells.
Va ser llegint aquest llibre que vaig descobrir la cara nord del Mont Arrouy. No hi havia fotos ni dibuixos detallats, però la descripció ja em va cridar l’atenció. Només hi sortia una via: el Diedre Despiau, de 450 metres, obert als anys setanta en artificial (A2). No se’n coneixia cap repetició i, per fer-la, es recomanava portar una trentena de pitons.
No sé ben bé en quin moment, amb tan poca informació, se’m va ficar al cap que podia anar a intentar aquella via jo sol, sense portar ni un sol pitó i sense saber ni tan sols quin aspecte tenia la paret: tot estava dins de la meva imaginació.
El cas és que, a la tardor del 2010, em va agafar un d’aquells rampells de motivació que no et deixen pensar gaire. Vaig carregar el cotxe i, després de set hores de carretera amenitzades per un ampli repertori de techno i drum’n’bass, em vaig plantar al circ de Troumouse cap al vespre.
Havent passat una nit incòmode dins d’un Peugeot 206, em vaig llevar que encara era fosc, i vaig anar cap a la paret. Com que hi havia força més neu de la que m’esperava i, no portava ni botes ni paraneus, em vaig posar unes polaines que em vaig fer el dia abans amb un tros de màrfega i un cordino. Cap a les nou del matí vaig arribar a peu de via, amb els peus completament xops.
El diedre era una passada: llarg, immens, únic. Em feia feliç ser allà, però alhora m’impressionava la magnitud de la paret i em preocupava una mica la possibilitat d’haver de recular. Amb una sola corda de seixanta metres i només amb un joc i mig de friends i un joc de tascons, tenia ben poc marge de maniobra. Sempre em passa el mateix: quan preparo la motxilla em sento Superman, i quan em trobo a la paret m’arrepenteixo de no haver agafat prou material.
Malgrat tot, m’hi vaig ficar i vaig anar tirant amunt. El primer tram, tot i no ser gaire difícil, era molt descompost. Després venia una secció central més compacta, amb alguna tirada que fins i tot era prou xula. La part final, força humida, és on vaig trobar la secció més difícil, en un pas protegit per uns tres burins podrits que possiblement es podrien esquivar. A banda d’això i d’algun pitó testimonial, no hi vaig trobar més material, ni tan sols a les reunions. La dificultat màxima era de 6b/c.
Un cop superat el diedre, faltaven uns 100 metres més d’escalada fins al cim. Però no vaig seguir la via original en aquest darrer tram: em feia por que se’m fes massa tard i, a més, estava molt cansat de tant pujar i baixar a cada tirada per poder recuperar el material.
Vaig optar per obrir una variant més a l’esquerra i vaig continuar fins al final sense assegurar-me. Al vespre, finalment, vaig arribar al cim i després vaig baixar per la cara nord de la Munia.
Dos anys més tard, amb el Jordi, el David i el Germi, vam obrir la via «Retentum», al mur que hi ha a la dreta del diedre.