2016
Buscant parets perdudes en un mapa topogràfic de l’illa de Moskenesøya —a les Illes Lofoten— em va cridar l’atenció la cara nord del Brasrastindan: tenia les corbes de nivell molt juntes i un desnivell de més de vuit-cents metres.
Vaig buscar-ne fotos per Internet, però, en tractar-se d’un lloc remot, orientat al mar i de difícil accés, no en vaig trobar cap. Tampoc vaig trobar cap informació sobre si algú l’havia escalat abans.
Al juny, en Jordi, en Queipo, en Piuet i jo vam explorar la zona; vam intentar el cim principal per la carena sud, però una bretxa molt vertical ens va impedir continuar.
Dies més tard, en Jordi i en Piuet van anar fins a la platja del Horseid, prop de la paret. El mal temps els va fer tornar, i no van aconseguir veure-la, però van intuir la verticalitat de la cara nord.
2019
En Bernat, en Jordi i jo vam travessar la vall del Horseid per atacar la paret per l’oest. Quan vam arribar al mar, vam resseguir la costa per un terreny molt accidentat fins a la base.
Des d’allà, la paret s’enlairava cap al cel amb un aspecte intimidant: era molt vertical, tètrica i sense línies clares d’escalar. A més, feia molt de vent i les onades picaven violentament contra les roques. Era un lloc desolador, i s’hi respirava un ambient que convidava a fer mitja volta tan aviat com fos possible…
Però ja érem allà, just a peu de paret. No havíem vingut per escalar-la?
A la zona baixa de la muralla s’hi apreciaven mostres de despreniments, així que vam evitar aquesta secció per un corredor de tres-cents metres situat a l’esquerra del mur principal. Després, vam continuar per una aresta fins a l’inici de l’escalada difícil.
Vam atacar una espècie de veta de magma que enfilava entre parets completament llises; era l’única opció per pujar amb el material que portàvem —un joc i mig de friends i un joc i mig de tascons—.
A la cinquena tirada, la tensió de la corda va fer caure una pedra que va anar a parar directament al cap d’en Bernat, trencant-li el casc. No va passar res greu, però ens vam adonar que les coses s’estaven complicant massa, així que vam decidir retirar-nos.
Vam rapelar fins al peu del mur principal i després vam flanquejar cap al Selfjord, per evitar el descens en ràpel pel corredor de tres-cents metres.
Això va implicar una tornada molt més llarga. Després d’un bivac sense sac, vam remuntar tota la vall fins a assolir un coll que ens permetia tornar al Horseid, on teníem el campament.
2019
2022
2022
Després de tres anys somiant amb la paret, i amb el Covid pel mig, en Jordi i jo vam planejar un altre intent per a finals de maig.
Com sempre, l’objectiu era portar el mínim material possible. En aquest cas encara vam portar menys material que la vegada anterior: un joc de Totems, dos Camalots (#3 i #4), un joc i mig de tascons, 7-8 bagues, 10 mosquetons, una corda de 60 metres i un Beal Escaper, per si de cas.
El dia 29 vam acampar a la vall del Selfjord amb la intenció d’atacar la paret per l’est, el costat contrari de l’intent anterior. Ho vam fer per un tema psicològic; a diferència de la vall del Horseid, un lloc desolat i colpejat pel vent, el Selfjord era molt més agradable: hi havia un bosquet d’avets, un riuet i els ocells cantaven. L’ambient convidava a no posar-nos nerviosos abans d’hora.
L’endemà ens vam aixecar a les tres de la matinada i a les set arribàvem al peu del “nervi de magma” que havíem intentat el 2019.
El vam seguir fins a arribar a una placa completament llisa que ens va barrar el pas. Em tocava a mi, i vaig estar una bona estona buscant a dreta i esquerra, però res… Fins i tot vaig tenir algun moment de pensar que no podríem continuar.
Però baixar tampoc era fàcil; estàvem molt lluny de terra i portàvem molt poc material. Finalment, vaig descobrir un sistema de regletes que, tot i que no es podia assegurar, connectava amb la vira intermèdia. La jugada ens va sortir bé. A partir d’allà ja hi havia força fissura, i vam anar trobant un camí fins a arribar al cim, cap a les cinc de la tarda.
Arribar al campament ens va costar nou hores més, ja que vam haver de fer el descens pel costat del Horseid, baixar una canal nevada —vam utilitzar pedres punxegudes a manera de piolet— i després remuntar tota la vall del Horseid per tornar a baixar cap al Selfjord.
Nordside, 500 m (6+ RX)
Descripció de la via
Inici per un diedre, just a l’esperó N del Ytre Brasrastindan. El seguim 45 metres (5), ens desviem a la dr per una fissura i flanquegem fins a l’extrem d’una balconada (5+). Superem un diedre (6-) i continuem fins a un nervi de roca trencada. El seguim fent dues tirades molt precàries (6, 5) i finalment ens desviem a l’esq per cercar un diedre obert que puja fins a sota un sostre (5+). En sortim per l’esq, ascendent en diagonal per la placa, fins a una llastra molt a l’esq que permet assegurar-nos…
Més
Tornem a la dr per anar a cercar unes regletes que ens condueixen al peu d’una espècie d’arc invertit (6+ expo). Continuem fins al peu d’un diedre que desemboca a una vira herbosa (5-). Flanquegem la vira a l’esq, tot evitant uns diedres humits (pot ser que estiguin secs, segons l’època). Enfilem per un diedre ascendent a la dr, (6-) i després una xemeneia humida (5+) fins a la següent vira. Flanquegem la vira cap a la dr, fins a quasi a l’esperó, on hi ha una espècie de diedre esglaonat que desemboca a unes grades. Ens desviem a l’esq per superar un ressalt (4-) i continuem flanquejant fins a cercar una fissura (6) que ens condueix a la cresta cimera. La seguim fins al cim (3).
Descens
Cercar el millor camí per la cara S, evitant el fil de la cresta, fins a l’enforcadura entre els dos cims del Brasrastindan. Seguim una debilitat que puja a la dr fins a l’espatlla del cim principal. Des d’aquí, podem pujar el cim principal i tornar pel mateix camí. Després baixem en direcció S, però per la cara E, fins a la bretxa S del Brasrastindan. Després, desgrimpem pel corredor O (pot haver-hi neu) i continuem pel pendent d’herba fins al Horseid.
També et pot interessar